Mark Coddington és periodista, professor a la Washington and Lee University i estudiós de comportaments sociològics en mitjans de comunicació en xarxa. Es va doctorar a la Texas School of Journalism amb una tesi sobre l’agregació de notícies digitals com a forma de treball periodístic. Coddington ha treballat en investigacions sobre hiperenllaços, WikiLeaks o Twitter.
Tenint en compte els pros i contres, i els riscos que comporta, valoraries el periodisme digital com a més aviat positiu o negatiu?
A curt termini diria que una mica més negatiu. Però a llarg termini, una mica més positiu. El que hem trobat és que hi va haver molt optimisme sobre els mitjans digitals perquè la gent es va adonar que els models antics, especialment diaris en paper, s’havien derrumbat. Però crec que tot el món s’ha adonat que el camí a seguir són les subscripcions i fer que la gent pagui pel contingut. No hi ha suficients ingressos per circular. Per això sóc pessimista a curt termini. Ara bé, sempre hi haurà fam per notícies i informació. I serà digital i serà mòbil. No tornarem a imprimir.
Creus que avui en dia les fonts d’informació es valoren d’una altra manera? Potser ja no es busca tant la fiabilitat sinó la immediatesa.
Sí, crec que veiem la immediatesa com un valor essencial, potser fins i tot més els propis periodistes que el públic. Crec que hi ha ocasions en les quals els periodistes estan obsessionats amb donar a conèixer les notícies a l’acte, mentre que l’audiència fins i tot a vegades podria esperar unes hores.
A les notícies sempre s’ha apreciat la immediatesa, però últimament hem incrementat aquesta valor. Ho hem analitzat en diversos estudis. Però crec que encara hi ha una audiència real que valora més la profunditat de les notícies i que no siguin necessàriament immediates. Crec que hi ha lloc per a tot.
Creus que el sensacionalisme que podem veure a algunes narratives, o com a mínim a alguns titulars, es deu més a un interès o pressió del mitjà o a un interès del propi periodista per a aconseguir ser llegit?
Segons en quin cas. Hi ha una teoria de mitjans anomenada “la jerarquía d’influències”. I en realitat, d’algun mode defineix com a resposta ambdues. Gràficament aquesta teoria seria una espècie de diana. Com un objectiu des d’on surten cercles cada cop més grans. I tots ells són influències sobre el que es produeix als mitjans. I en el centre mateix es troba l’individu. Tens editors que decideixen que “així és com a la nostra organització li agrada fer les coses”. I després tens l’individu. Llavors la resposta seria que la gent escriu així depenent del cas, de vegades per pressions i de vegades per a poder ser llegit.
Al teu llibre, “Aggregating the News: Secondhand Knowledge and the Erosion Journalistic Authority”, analitzes el treball que fan alguns periodistes digitals. Creus que el periodisme està evolucionant cap a un periodisme d’oficina, sense mobilitat, on simplement es redacten les notícies i s’utilitzen fonts i recursos d’altres mitjans online?
Seria una exageració dir que tots aquests periodistes estan asseguts al seu escriptori davant de l’ordinador, mirant el que passa a les xarxes socials. Però és obvi que és molt més econòmic quedar-te al teu escriptori que anar a algun lloc. Viatjar i recopilar informació és més car i, tot i ser més valuós, és menys eficient.