Periodista des de fa 13 anys, Jordi de Arriba es va endinsar l’any 2012 en l’aventura digital de crear un diari on-line anomenat iSabadell, amb la finalitat de fer periodisme local de qualitat. En aquest temps ha escrit juntament amb Antonio Santamaría el llibre ‘El final de la era Bustos. Sabadell más allá del caso Mercurio’ (2013). També he guanyat el premi Ramon Barnils en periodisme d’investigació pel reportatge ‘Uralita: la rebel·lió dels oblidats’, publicat a la revista ‘El Temps’.
Perquè et vas endinsar en un projecte digital com la creació d’iSabadell?
En aquell moment, jo creia que hi havia un lloc en l’esfera digital, un espai per cobrir. El diari local no tenia versió web. La ràdio municipal en tenia però no cobria totes les necessitats i la televisió tampoc. Era un moment en què molts periodistes ens vam quedar a l’atur i vaig aprofitar que la infraestructura digital és bastant accessible: pagant un servidor i una plantilla pots tenir una pàgina web en la qual crear contingut.
Com es poden barrejar a la perfecció les noves tecnologies, la comunicació i el periodisme?
Crec que hi ha temes en els quals prima més la instantaneïtat i no tant la profunditat, i hi ha altres temes en els quals no val tant ser el primer com fer-ho bé. Cada mitjà ha de tenir clar quin és el seu públic i què ha de primer més. L’èxit és a l’equilibri. Els successos, per exemple, es fan amb molta instantaneïtat i jo m’estimo més no ser el primer, però fer-ho bé.
Sense xarxes socials, iSabadell hauria crescut tant?
Segurament no. Però ni iSabadell ni cap altre mitjà de comunicació. Ara el 60% de les visites provenen de les xarxes socials. El 40% restant visita la web sense passar per xarxes socials, a través dels seus navegadors, o amb un enllaç directe al seu escriptori.
Hi ha qui fa temps que diu que els diaris en paper estan condemnats a morir. Hi estàs d’acord?
No crec que la premsa en paper estigui morta, està en reinvenció, com tots els mitjans. Està clar que hi ha una gran caiguda de la difusió, que no té frens. Per exemple, fa 15 anys el diari El País tenia una tirada de més d’un milió d’exemplars, i ara la venda de diaris se situa en prop dels cent mil. La premsa en paper tindrà el seu lloc, que s’ha d’acabar de trobar.
Gràcies a Internet, cadascú pot convertir-se en emissor, però són útils les informacions que s’escriuen a les xarxes socials?
El que s’escriu a les xarxes es pot utilitzar de dues maneres. La primera és com una proposta de tema, contrastant la notícia que t’arriba d’un testimoni i treure una historia. D’altra banda, és útil per verificar errors. Al final tots cometem errors. I pot haver-hi una persona que sigui més a prop de la noticia, millor situada, i que et pugui dir a través de les xarxes que el que dius no és del tot cert. Ara bé, sense que el que digui aquell usuari vagi a missa, sinó verificant la notícia per altres costats.
Creus que hi ha alguna poció màgica per incrementar les visites al web?
Hi ha un cosa que és bàsica, que és estar al lloc oportú en el moment adequat. Nosaltres tenim vint mil seguidors a Facebook. Si comencéssim avui no els aconseguiríem mai, excepte si paguéssim molta publicitat. El context és molt important. A la gent li interessa saber el que li passa als veïns, que els expliquin els temes de forma atractiva i propera. Nosaltres intentem ser un referent en política i barris a Sabadell. Podem tenir un públic reduït però fidel. Nosaltres fem servir les xarxes més com a mitjà distribuïdor per arribar a al gent que com a font d’informació.
La comunicació ho domina tot? Ha arribat a un moment on el quart poder s’ha convertit en el primer?
Crec que els altres tres poders estan molt obsessionats amb la comunicació. Si no estiguessin tant obsessionats, no seria tan important el que diem els mitjans. Moltes vegades s’està més pendent de com s’entendrà una cosa, com s’explicarà, que no de la cosa en si mateixa. Realment crec que no tenim tant de poder, i menys avui en dia que està tot tant atomitzat, quan hi ha més mitjans però amb menys influència.