Albert Calatrava és el delegat de TV3 i Catalunya Ràdio a Madrid des del 2018, quan va substituir Josep Capella. Abans havia treballat a la Ser i Onda Rambla Catalunya. Des del 2005 està a Catalunya Ràdio, on es va especialitzar com a redactor d’Interior i Tribunals. Ara cobreix la informació del Congreso, Moncloa i Presidència. Tot això en un moment de gran activitat política, on els mitjans tradicionals públics han de conviure en un nou escenari marcat per l’acceleració informativa, i l’aparició de nous fenòmens que dificulten la seva feina.
Hi ha una manera diferent de fer periodisme a Madrid i a Catalunya?
D’entrada és una qüestió de quantitat. A Madrid hi ha molts més mitjans, i molts tenen dins de la seva graella programes que segueixen l’actualitat política competint a la mateixa hora. Aquesta competència entre ells genera molta immediatesa en el tractament de la informació política. El ritme accelerat, i la necessitat de voler ser el primer a donar la informació, provoca sovint errades. També a Madrid, la situació del procés a Catalunya, s’explica d’una manera més planera.
A Madrid no falten fonts d’informació. El difícil deu ser precisament tenint-ne tantes, triar el gra de la palla…
Abans érem pocs els mitjans que seguíem Moncloa, Govern Espanyol i Presidència. Ara amb 200 caràcters és llença una informació que no aprofundeix en res, que no saps el context, no saps d’on prové la informació… Però ja et genera una alerta, i tothom vol ser el primer a donar-la. Ser el primer genera “entrades”, i el més preuat ara són els clics. Això modifica la manera de treballar dels periodistes. Allò de contrastar la informació en tres fonts ha quedat en l’oblit.
Treballar en uns mitjans públics i tradicionals, et condiciona a l’hora de competir amb d’altres que són molt més dinàmics?
Nosaltres ens hem hagut d’adaptar a aquesta nova situació. Ara el redactor treballa de manera global, ja fem ràdio i tele, i el nexe d’unió és la pàgina web i els mitjans digitals. Ens hem acostumat a fer titulars ràpids per als mitjans digitals. Alhora com a mitjà públic, el grau d’exigència és més elevat i se’ns demana que la informació estigui contrastada i no es cometin errors. Les nostres informacions han de ser objectives, no poden expressar tendència política. Però l’espectador ens demana alguna cosa més, i per això ha d’haver-hi cert grau d’anàlisi, de reflexió, alguna cosa que l’enganxi. I aquí és on el periodista de mitjà públic es mou en una línia complicada.
Els estrategs de la comunicació política, els spin doctors, no dificulten la vostra feina?
Sí, és clar que ho intenten. Penseu que actualment tots els partits funcionen en grups de WhatsApp o Telegram on et faciliten la informació. Però és clar, és la informació que ells et volen donar. Un periodista es pot conformar amb aquesta informació. La feina del periodista és no acomodar-se, i sortir-se d’aquest carril, i buscar una informació més profunda. Però sempre topem amb la falta de temps.
Com veus el futur de la professió?
Ara cauré en el pessimisme. Per una banda les xarxes ens han obert noves possibilitats, ara tot ens arriba més ràpidament. Però dir que amb un tweet tothom pot ser periodista, tendeix a precaritzar la nostra feina. I també és un perill, ja que sovint no sabem qui hi ha al darrere d’una informació. Potser ara un dels temes que més preocupa en una redacció és com fer front a les fake news. Tot i els protocols per controlar-les, al final aquest és una de les qüestions que els periodistes hem de combatre.